UNA MISSIONERA A VALÈNCIA

A partir del 14 d’abril de 1931 moltes coses van canviar positivament a aquest país, malgrat que sols uns pocs anys després es tornara enrere. Una d’eixes millores va ser que persones provinents de la ILE (Institució Lliure d’Ensenyança) varen arribar a llocs decisius al món de la cultura i l’educació. A Maria Moliner (Paniza, Saragossa, 30 de març de 1900 – Madrid, 21 de gener de 1981), la proclamació de la II República la va pillar de bibliotecària a València i s’integrà al Patronat de les Missions Pedagògiques com a responsable a escala nacional de la xarxa de biblioteques junt amb Juan Vicens. Entre els dos van crear cinc mil biblioteques en poc temps, especialment als llocs més desfavorits econòmicament. El Pla general d’ordenació de biblioteques que deixà escrit Maria Moliner l’any 1939 va ser alabat fora com un pla extraordinari per nou, intel·ligent i eficaç, i ací anà directament al fem.

El seu diccionari és el que més coneixem de Maria Moliner. Aquesta gran obra la va portar a cap per poder donar eixida a la seua experiència, les seues energies i el seu talent quan, a l’arribada de la dictadura, va ser degradada en la seua carrera. Però m’agradaria que la recordàrem i li agrairem el que va fer ací a la nostra terra, a València, com a membre de les Missions Pedagògiques: la xarxa de biblioteques que va ajudar a crear portant llibres als pobles, formant a bibliotecaris i inspeccionant-les periòdicament ella mateixa. Era prou fàcil que al arribar a algun poble es trobara amb els llibres de la biblioteca amagats als armaris, per què eren «perillosos». A la llista de llibres bàsics que ella havia fet per dotar les biblioteques hi havia tant llibres de literatura clàssica, com llibres sobre agricultura, economia i, quin pecat!, «Tres ensayos sobre la vida sexual» de Gregorio Marañón!

Les Missions Pedagògiques, així amb majúscules, va ser un projecte educatiu «ambulant», sí un ambulatori de la cultura, per què atenia a aquelles persones que no tenien fàcil accés a ella. Als pobles es portaven llibres, cine, teatre, exposicions de pintura i els missioners eren professors, literats, pintors, actors o alumnes universitaris, tots voluntaris. Federico Garcia Lorca va adaptar obres de teatre per a què les interpretara la companyia La Barraca que ell mateix va fundar per al propòsit de les Missions. Manuel Bartolomé Cossio, el creador de les Missions Pedagògiques, deia que «el lloc de naixença no pot ser obstacle per accedir a la cultura i a la llibertat que ella comporta». La Zambrano, que també va ser missionera, em deia que era impressionant com quan arribaven les xiques i els xics joves de les missions a un poblet tot el món eixia a rebre’ls, es descobrien i els feien reverència. Estaven esperant-los.

Maria Moliner desitjava que ningú que volgués llegir un llibre es quedara sense poder-ho fer i va crear el servici de biblioteca mòbil que ara diguem bibliobús. Inclús en alguns llocs hi havia «agents» que portaven els llibres en mà. Que fàcil seria ara que tenim mitjans de comunicació molt millors crear eixe servici porta a porta de llibres!

Encara que hui m’allargue un poc més, copie unes paraules de Maria Moliner d’una carta per a les Missions: «No serà bon bibliotecari l’individu que rep invariablement al foraster amb paraules que tenim gravades en el cervell, a força de sentir-les, els que amb una missió cultural hem visitat pobles espanyols: «mire vosté: en aquest poble són molt cerrils: vosté parle’ls d’anar al ball, al futbol o al cinema, però…!A la biblioteca…!» No, amics bibliotecaris, no. En el vostre poble la gent no en més cerril que en altres pobles d’Espanya ni que en altres pobles del món. Proveu a parlar-los de cultura i veureu com els seus ulls s’obrin i els seus caps es mouen en un gest d’assentiment, i com invariablement responen: «Açò, açò és el que ens fa falta: cultura!»

Ells pressenten, en efecte, que és cultura el que necessiten, que sense ella no hi ha possibilitat d’alliberament efectiu, que només ella ha de dotar-los d’impuls suficient per a incorporar-se a la marxa total del progrés humà sense risc de ser rebutjats: senten també que la cultura que a ells els està negada és un privilegi més que confereix a certes gents, sense cap superioritat intrínseca sobre ells, a voltes amb un valor moral nul, una superioritat efectiva en estimació de la societat, en posició econòmica, etcètera. I es regiren contra açò que vagament comprenen demanant cultura. Però, clar, si se’ls pregunta què és concretament el que volen dir amb açò, no saben explicar-ho. I no saben tampoc que el camí de la cultura és aspre, sobretot quan per a emprendre’l cal trencar amb una tradició d’abandó conservada per generacions i generacions.»