PASSAT IMMEDIAT

Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 – Ashford (Anglaterra), 24 d’agost del 1943), es va comprometre, més enllà de les pròpies condicions físiques, en defendre els desfavorits. Era mestra, però volia atacar a la injustícia allí on es trobara. Per això per un temps es va fer treballadora de la Renault, volia conéixer de prop la realitat de les fàbriques i va denunciar la situació dels treballadors. A pesar de ser pacifista, va participar en la Guerra Civil espanyola com a periodista des del bàndol republicà, estava a la columna de Durruti, però això no li va impedir intercedir per una jove dona falangista, entre altres. El que volia era evitar morts i ajudar a Europa a no perdre la democràcia (ja havia vist en persona el que s’estava coent a Alemanya). Sembla que els pacifistes acabaven enviant-los a les cuines, allí va sofrir un accident que la va fer tornar a França, on després participà en la resistència.

Va ser una gran pensadora compromesa i, a pesar de morir als 34 anys, ens va deixar un recull de textos, memòries i també articles de premsa dignes de ser llegits i repensats. Vaig a transcriure perquè em sembla molt actual, un article seu del 16 de maig de 1938:

“S’ha vist com en els països grans, una crisi econòmica ha llevat a tota una generació jove qualsevol esperança de poder entrar mai en els quadres de la societat, de guanyar prou per a viure, d’alimentar una família. () S’ha vist que la vellesa, i una vellesa sense sustentació, pot començar als quaranta anys per a certs sectors socials. El treball ( ) ha deixat en gran manera de ser objecte de vertader interés”.

Si les crisis són cícliques com diuen, i ací en tenim la demostració, per què no fiquem remei abans que siga tard? Ja tenim la guerra a les portes d’Europa i les mantenim tancades com si no anara amb nosaltres, quan ja tenim la precarietat a dintre, creix la desigualtat i no es fa res per combatre-la, més bé al contrari s’alimenta la ignorància i la por pels forasters, que aviat es transforma en odi (vegem si no com estan creixent els partits xenòfobs arreu d’Europa).

A pesar dels drets humans i tot el dret internacional que se suposa em desenvolupat, no han canviat res les coses si els que fugen de la mort al seu país cauen en camps de refugiats, terreny de ningú, i queden per tant fora de la llei i per tant, de fet, no tenen cap de dret.

Quantes vegades cal repetir les mateixes paraules? Cert que l’home és l’únic animal que entropessa infinites vegades amb la mateixa pedra.

“És sempre i per a tot poble, imprescindible una imatge del passat immediat, com a examen dels propis errors i miratges” (Es siempre y para todo pueblo, imprescindible una imagen del pasado inmediato, como examen de los propios errores y espejismos), María Zambrano, 28 agost 1989.