L’estigma d’Eva

El camí del coneixement no té retorn, una vegada girades cap a la llum mai tornem a la cova de la ignorància. Podríem dubtar d’aquesta afirmació de Plató en el cas de la «Querella de les dones». Fa més de 600 anys va començar la queixa de les dones contra la imatge dolenta que d’elles es mostrava tant en llibres, com en prèdiques, com en les lleis que emanaven d’aqueixa vox populi.

En defesa de les virtuts i mèrits de les dones, personalitats com Christine de Pizan, Joan Roís de Corella o Isabel de Villena empraren en aquell temps arguments que estan repetint-se hui en dia, com si el camí del coneixement en aquest cas s’haguera aturat en algun lloc. Que ha passat en aquestes sis centúries perquè encara calga defendre els drets d’una de les dues meitats de la població mundial? Sembla un fabulós fracàs, sols esperem que, com deia Maria Zambrano, el que quede del fracàs siga allò que ja res ni ningú ens podrà arravatar i que eixe fracàs siga garantia d’un renàixer més complet. Com en les falles, hem de plantar-nos al davant allò que cal canviar, que a vegades pel costum ni ens adonem, i renàixer de les cendres.

Fem memòria d’algun dels arguments del gandià Joan Roís de Corella en defensa de l’excel·lència de les dones que, allà per la segona meitat del quatre-cents, desenvolupà en Triümfo de les Dones. Els comentaristes diuen que és un escrit de circumstàncies, la pena és que d’alguna manera continuen vives eixes circumstàncies. L’escrit té forma d’una carta que escriu «una dona que ha per nom Veritat a les altres dones», i diu: «Del principi del món, les orelles tenim ofeses dels superbos hòmens, de vosaltres, humils, castes, piadoses, misericordioses, indignament blasfemants, e amb irada llengua vomitant; en rims i en proses molts qüerns tenen de lleig e viciosos actes, los quals més propiament d’ells escriure es porien». Per no fer la llista massa llarga, «es superflua cosa portar raons on l’experiència clarament testifica».

Fiquen-nos en context, en aquells anys circulaven amb molt d’èxit llibres misògins com L’espill de dones de Jaume Roig on les dones són retratades amb tots els defectes, les febleses i maldats possibles. Suposats defectes de naixement, sols per ser dona, i per tant irreparables. Per contra, des del segle XII ja anaven reclamant algunes dones la possibilitat de ser bones i dir veritat per haver rebut l’Esperit Sant en el baptisme i tenir ànima, malgrat en un cos dèbil, cosa bona a la fi perquè com més dèbil més fàcilment està el cos disposat per a rebre a Déu. Aquesta estratègia va funcionar, especialment per a les dones religioses més posicionades, però sols fins que el papa Honori III (papa de 1216 a 1227), ordenà al bisbe de València que prohibira el púlpit a les abadesses argumentant que: «les dones no deuen parlar perquè porten l’estigma d’Eva». I es va quedar tan ample, no calia dir més, tot estava entés. El colp de gràcia el va donar el Cardenal Cisneros, ratificat després pel Concili de Trento (de 1545 a 1563), mitjançant el qual es van enclaustrar les ordres religioses femenines, molt significativament les clarisses, que estaven prenent massa volada.

Però, que és l’estigma d’Eva? La curiositat? Voler saber? Menjar de l’arbre de la ciència del bé i del mal i compartir amb el company? «Adam no va ser l’enganyat, sinó que la dona, sent enganyada completament, va caure en transgressió» llegim en Timoteu 2:14. Per culpa d’eixa transgressió de la dona eixirem del paradís i treballà l’home per guanyar el pa amb la suor del front… i parirem les dones amb dolor i des d’aquell moment treballarem sense compensació econòmica dins la llar i lluny de l’àgora.

Des d’aleshores totes som Eva i portem el seu estigma. Fent-nos dubtar històricament de les nostres qualitats i privant-nos de l’educació vam quedar apartades de qualsevol poder de decisió i autoritat, inclús les reines havien de ser molta reina per a manar. Recordem que la Universitat espanyola es va obrir a les dones en 1910, per exemple, i el dret al vot va ser exercit per primera vegada per les espanyoles el 19 de novembre de 1933, en altres llocs més tard o no encara.

Temps enrere, la forma de deslliurar-nos de l’estigma d’Eva, era emular a Maria Mare de Déu, espill de perfecció en el que devíem mirar-nos les dones per expiar el pecat que havíem portat al món. Entre altres coses Maria, segons les lletanies del Sant Rosari, és puríssima, virginal, sense taca, amable, mare del bon consell, verge prudentíssima, clement i fidel, mirall de justícia, tron de saviesa, salut dels malalts, consol dels afligits, reina de la pau, i l’anyell de Déu, que lleva el pecat del món, «es faça en mi la teua voluntat». Alguns dels qualificatius són impossibles per nosaltres, com ara ser verges i mares, però altres sí que es podrien considerar virtuts a emular i són lloables no importa el sexe: l’amabilitat, la clemència, la prudència, la capacitat de ficar pau, de consol i cura… Però virtuts que per desgràcia han estat dirigides a modelar històricament la feminitat, per als homes la violència estava justificada inclús en nom de la llei. De nou Joan Roís de Corella a través de la dama Veritat: «als hòmes, per la follia de ses lleis, és impossible que tard o nunca gloriosa fama alcancen, sino actes que al servir de Déu e a tota virtut contrasten: com de sangonoses batalles, les quals, si contra justícia vencen, més animosos s’estimen. O insensats! ¿Per qué un poc espai del temps de la vostra vida no pensau en la crueltat e la follia de vostres pomposos actes…?».

Chimamanda Ngozi Adichie li dóna la raó a Corella. En una entrevista que va concedir a El País (07/XII/2019) deia: «Tenim les expectatives molt baixes amb els xics. No els eduquem perquè siguen madurs emocionalment. I després es converteixen en homes que poden fer algunes coses realment ximples. Les dones són en general més madures en l’emocional. Jo no crec que siga perquè ve amb la vagina, sinó perquè són criades des de molt xicotetes en la cura, perquè siguen responsables. Som així perquè algú ens ha ensenyat a ser així».

Un gran estigma que ens marca a totes i tots: les dones som emocionals i els homes racionals —almenys això es diu per justificar «algunes coses realment ximples» que han fet en nom de la raó—. Més encara, segons Aristòtil en la seua Poètica, i que podríem dir que es va fer llei per l’autoritat del savi grec: les dones no està bé que raonen i els homes no està bé que ploren, almenys públicament. Aquesta separació de formes d’expressar-se i viure en societat, portava lligada tota una sèrie de dicotomies que han perdurat en el nostre pensament: dolcesa enfront de força, sensibilitat contra raó, intuïció enfront de ciència, cos enfront d’ànima… L’emoció, la sensibilitat, l’experiència del cos ha estat l’àmbit de les dones i al mateix temps el seu càstig, perquè hem estat per molt de temps cos abans que res, cos a lluir, cos per estimar, sotmetre o fugir d’ell per impur —visiteu la Sala de dones de l’Hospital Sant Marc de Gandia, les finestretes damunt les cel·les de les dones per als metges examinar-les de ben lluny—.

Per sort hem recuperat el nostre cos —segur?—. Tenim dret a ser el que vulguem ser i de la manera que ho vulguem ser —ho tenim clar?—. Les imperfeccions fan lluir més les perfeccions i no tenim ja por de reconéixer alguna feblesa, malgrat com deia Corella en veu de Veritat: «les erres que als hòmes no ensutzien, a nosaltres en fort manera infamen. Que la singularitat e bellea de nostra natural condició, fa nostres taques més esser mirades […] una poca negror, enlletgint la bellea d’una gentil e neta vestidura, als ulls dels que la miren abominable sens tarda se presenta; la qual, sobre vil roba posada, sens ésser vista moltes vegades passa». Això mateix, no cal ser tan perfectes, menys en un món en el qual ja es parla de probabilitat i no de «veritat geomètrica», d’incertesa i no d’exactitud, un món en el qual caben tots els colors i sobren estereotips. En aquest moment ens ve bé recordar que hi ha un saber immers i situat en el cos i que pensar és abans de res, «desxifrar el que sentim». No deguem tenir por d’esbrinar que és el que realment sentim en el nostre cos de dona i riure també de la caricatura de les injustícies arrelades en la societat, per adonar-se’n i llançar-les ja d’una al foc de la renovació.