LA BALCONADA DE JULIETA

Verona a Itàlia, regió del Vèneto, és una ciutat amb molt d’encant, perfecta per deixar-se anar pels seus carrers antics i somiar. Està inscrita en la World Heritage List de la UNESCO. Entre altres monuments, té l’amfiteatre més gran després del Coliseu de Roma, l’anomenada Arena de Verona, però sens dubte és mundialment coneguda per ser l’escenari de la famosa obra de teatre de Shakespeare “Romeu i Julieta”.

A Via Capello 23, carrer que dóna a la bonica Piazza delle Erbe, podeu visitar la casa on se suposa va viure la Julieta. La dita casa va pertànyer als Capellos i, segons alguns, Julieta seria membre d’aquesta família, que son els Capuletos de l’obra de Shakespeare. El cas és que de ser un personatge de ficció, Julieta es transformaria en personatge real amb família als llibres d’història i casa de debò, balconada romàntica i tot. El mal és que hi ha fotos d’abans de la restauració al segle XX i, que pena per als enamorats de tot el món que omplin la casa de Julieta de paperets, no hi ha balconada.

És un de tants exemples de com la ficció es vol transformar tot sovint en realitat, ja siga per interessos turístics o de qualsevol altra mena. A Javier Marías li demanaven explicacions per la seua infidelitat amb una professora d’Oxford, passatge de la novel·la “Todas las almas”: “Que no estic casat!”, es cansava de dir.

“Las gallinas de Cervantes” és una obra de Ramón J. Sender que Alfredo Castellón va portar al cine. El fil de la història és que Catalina, la dona de Cervantes, s’assembla cada vegada més a una gallina. A la novel·la i a la pel·lícula, Cervantes va a plorar-li a Quevedo sobre aquest problema i s’estableix una relació entre els dos. Em contava l’altre dia Alfredo que s’havien ficat en contacte amb ell d’una Universitat perquè estaven estudiant eixa relació. Ell es va ficar les mans al cap: “Senyor meu, que és ficció!”.

Que no gaudim d’una obra de ficció sabent que és pura ficció? Es clar que sí. Sobre les virtuts de llegir ficció, vore cine o teatre s’ha parlat des de Aristòtil fins a la moderna psiquiatria. Però també hi ha una mala costum que espitja a donar per fet, succeït i cert la cosa escrita, així com la cosa filmada, es a dir, documentada. Malgrat allò de que “qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència”.

Mentre tot es quede en una excusa per a viatjar a Verona (bona excusa) o en un debat de departament universitari i no arribe la sang al riu, bé anem. El trist seria que per un llibre la gent es matara i morira.

Ai, que per desgràcia això passa, i de fa massa temps.