Pintura: El Manifiest. L’incendi i la paraula. Mery Sales, 2015. Oli sobre lli, 170x 80 cm.
Mery Sales és pintora i docent. Ha obtingut importants premis i beques i realitzat multitud d’exposicions, de les recents, cal assenyalar L’incendi i la paraula, sobre el pensament polític d’Hannah Arendt (2017) i Surge amica mea et veni, sobre la Raó Poètica de Maria Zambrano (2012). La seua obra planteja un desplegament de visions sobre les relacions entre les persones, el seu entorn i sobre el procés de transformació social. www.merysales.com
CEIC Alfons el Vell, blog.
2017, 19/11
Tot passa…i alguna cosa queda.
Rosa Mascarell Dauder
No hem de defensar el que més som perquè no ens ho destruïsquen, per a no destruir-ho nosaltres mateixos amb la nostra fluixa inacció?
Que és el que més som que Maria Zambrano ens mou a defendre? Fiquem-nos en context, este text que he triat per reflexionar sobre el paper de la intel·lectualitat en els moments actuals de crisis, l’escriu l’autora en el seu primer any d’exili, després de la desfeta de la Guerra Civil espanyola. Ella, com tants altres que patiren i pateixen un conflicte, ja no era la mateixa d’abans. A més de la innocència, havia perdut els pares i amics benvolguts. La Maria Zambrano que escriu en L’Havana en l’any 1940 no és la mateixa que la d’abans del 1936, o sí?
La creació humana naix d’un fons d’íntegra solitud, de sagrada solitud podríem dir. Soledat que cap estat de la terra, cap Cèsar, pot prendre per a si, pot reclamar. Què va fer Europa d’esta veritat?
Cada guerra és única, cada crisi també. Tots els temps feliços s’assemblen i els desgraciats cadascun ho és a la seua manera. Aquella guerra era evident que havia estat un entrenament dels Cèsars del moment per a immediatament jugar la partida definitiva que establira un nou ordre mundial. Però, no són sempre així les guerres? Una partida d’escacs que queda en taules però on els peons han sigut baixa? Cada guerra són totes les guerres i cada crisi també.
A partir de l’any 1940 encara se’n veurien moltes noves i macabres maneres d’atacar el fons d’íntegra solitud del que naix la creació humana. O no pretenien atacar eixe fons els totalitarismes del moment? No pretenien crear masses uniformades? Poble submís ocupat en sobreviure? Eixa és l’acusació que fan al poder tant María Zambrano, com Hanah Arent, com Simone Weil. Com va reaccionar l’Europa d’aleshores? Que fa Europa ara?
Estem acostumant-nos a un món en el qual tot té una data curta de caducitat. Incloses les idees. Ens avenim bé amb els simulacres, «total, si tot passa», però ens avenim mal amb l’autèntic i, a més a més, tenim mala memòria. Mantenir-nos fidels al nostre ser més intim és difícil. Cal entrenament, constància i molta energia per defendre el nostre dret a ser creatius i a pensar diferent. Mantenir un espai propi de llibertat, una habitació pròpia com la de Virginia Wolf o una cambra pròpia connectada com la de Remedios Zafra, demana sacrificis. En el fons som animals de costums, de copiar i de tendència cap a la fluixa inacció: «Botons, que ens diguen el que hem de fer!». I aleshores apareixen els experts, no ja els intel·lectuals, perquè esta és una figura en desús i desprestigiada després de com es varen comportar en els conflictes passats. Ningú vol ja exercir eixa funció, i pot ser per bé si no volem caure de nou en una societat «liderada», però d’experts i opinadors en tenim per càstig.
Zambrano deia que ella es considerava una privilegiada per la seua educació i que per això mateix tenia una responsabilitat cap als que no tenien mitjos. Hui tenim moltes ONG que recullen eixe esperit de diverses maneres. Responsabilitat, creativitat i ganes hi ha. Qualsevol de les dones que hem anomenat fins ací parlen des de l’experiència, això vol dir que han viscut allò del que parlen, que han escoltat i actuen amb l’escriptura, amb la paraula i amb l’exemple. D’ací surt originàriament l’expert: de l’experiència. Però, quants experts hui són capaços d’aplicar-se els seus propis remeis?
A pesar de les receptes aplicades des de l’alt món financer per superar la crisi, s’està creant un món de desigualtats que fa créixer els populismes contra la democràcia. Adela Cortina ens adverteix del perill que la nostra fluixa inacció i el malestar respecte a la situació econòmica ens porten a buscar de nou algú que expie el pecat per nosaltres, en lloc d’atacar el problema amb educació i igualtat. Ella ha inventat una nova paraula per poder nomenar el problema: aporofobia, el rebuig als pobres. Ficar nom a les coses és començar a veure-les.
Pot ser hui en dia les arts i les humanitats tenen més responsabilitats que mai: per fer veure de respectar la terra que ens acull, buscar models de convivència que tinguen cura del desenvolupament del fons d’íntegra solitud de cadascú, amb mires amples, tenint en compte la tecnologia i tota forma de creació, i recuperar la memòria: que no oblidem les paraules sàvies del passat. Necessitem un sòl que xafar i a més a més…
…mentre estem vius no podem renunciar a no tenir cos. I els principis, si ho són, és perquè sostenen una movedissa realitat. No podem, no, conformar-nos amb uns principis despresos i flotants; per contra, hem d’estar disposats a donar-ho tot perquè actuen, si més no en part.
És la manera positiva, l’única fecunda de viure una crisi.
Maria Zambrano, La Habana 1940 (text en cursiva)
Rosa Mascarell Dauder, Gandia 2017