Escritos

Tirant del fil de la memòria

Presentació de Vertical, obra de Teresa Pascual, guanyadora del LVI Premi Ausiàs March de poesia de Gandia.

2019, 01/03 

TIRANT DEL FIL DE LA MEMÒRIA
Presentació del poemari VERTICAL de Teresa Pascual

No és possible ordenar els dies: les paraules assagen capricis que ens il·luminen.
Vicent Alonso

Aquesta és la sentència que obri el llibre Vertical de Teresa Pascual, guanyador del Premi Ausiàs March de Poesia 2019. No és possible ordenar els dies, però Teresa ens ha tirat un fil i us recomane seguir-lo de principi a final, almenys en la primer lectura. Jo us relate la meua lectura reposant en algunes fites del llibre, no llegiré cap poema sencer perquè la poesia és silenciós diàleg de l’ànima amb si mateixa i la meua lectura no us estalvia la vostra.

Les paraules assagen capricis, en aquest llibre les paraules amb més pes juguen a ser lleugeres i ballen d’ací allà creant una dansa que cal seguir: corsi e recorsi, arrere i avant, com en passos de ball i com les ones. Però el llibre comença en un punt, amb una A majúscula, amb tot el que obri la primera lletra de l’alfabet i no cal més que seguir el fil que Teresa ens deixa, com he dit, un fil juganer.

L’obra té una obertura, tres actes i un epíleg. L’obertura ens presenta a la protagonista, a la poeta, en estrofes de quatre versos llestes per a ser cantades per la funambulista que guarda l’equilibri sobre la corda fluixa a punt de fer el salt en espera del mot. La poeta comparteix amb nosaltres la visió d’eixe estar quasi en suspens en l’aire esperant a fer el bot al buit per agafar la paraula al vol, la paraula justa que deixarà fixada en el poema.

En espera del món
se’ns confia la veu.
La tutela dels límits
no ens disculpa el silenci.

Cal parlar, la poeta deu parlar, per dir el que no es pot explicar:

No calen noms on s’expressa el sentit
no cap el verb on s’encarna l’abisme.

Dirà més endavant, però no ens avancem. Com hem dit, el llibre és juganer, com juguen les ones a la vora de la nostra mar.

Després de l’obertura venen els tres actes: Fils, Vidres i Tornaràs a la mar.

FILS comença amb un deliri, el deliri de l’amor de Sant Joan de la Creu, para venir a lo que no sabes has de ir por donde no sabes. Delirar és eixir-se’n del solc, transitar camins no llaurats, descobrir i descobrir-se moguts per una ànsia que és l’ànsia de l’amor per voler saber, esbrinar el perquè. En eixe deliri l’ànima transita per camins nous o vells, però en un primer moment sempre desconeguts. Teresa vol recuperar els vells camins que intueix però que encara no coneix en començar el viatge, quina és la seua la guia? El fil de la memòria del que va tirant, per arribar com més lluny millor.

Abans de començar l’arriscat camí una Pregaria, com en temps antics, una parada per meditar, com es diu ara. Seguir el rastre pot ser dolorós i Teresa ho sap, cal estar preparada

Deixem sentir el cos dins l’espai,
ara i ací en l’instant d’aquest moment,
porta en suspens al fons de la certesa.

La memòria de Teresa no és la meua, el seu viatge no seria el meu, però sí que ho és d’alguna una manera, de la manera en què la literatura partint d’allò més intim i personal es pot compartir i esdevenir universal. A la poeta li donem veu les seues lectores i lectors. I la fem nostra. Aquest llibre és una proposta que podem agafar o no, però qui l’agafe haurà de tenir la mateixa passió que la poeta: atrevir-se a passar per tot, dia-pas-on, a recordar tot, a saber sense tancar els ulls. Qui no ha viscut no entendrà aquest llibre. Senzillament.

El vers, maneres
de dir la vida
amb les notes escrites
̶ al peu de quina pàgina?

La vida es viu una vegada, però es diu de moltes maneres. Una és la nostra pàgina escrita, múltiples són les notes al peu d’eixa pàgina. Però, i les pàgines dels altres? I la pàgina de la mare? I la del pare? I la de la modista? I la del jove brigadista desconegut soterrat vora al riu? La nostra pàgina és un palimpsest d’altres pàgines. Al final, un embolic:

Hem estirat un fil, des d’on comença?

O més bé deuríem preguntar: que desfem estirant del fil?

..descús
les costures velles.
Ens descobreix.

Ens deixa exposades, expòsites, com als xiquets orfes als quals inscrivien amb el cognom d’Expòsit. Teresa parla en plural, d’ella i de qui més? Ella i el lector o lectora? Ella i els seus? Certament publicar és exposar-se, i més en un llibre de poemes on volent o sense voler l’autora es retrata. En el retrat tenim a la persona, tenim la mascara i tenim l’

enigma en creu,
punt inestable
des d’on em porte.

enigma en veu,
lloc del silenci
des d’on em parle.

A l’obertura la poeta se’ns presenta com la funambulista en la corda fluixa mirant l’abisme a un costat i a l’altre, passat i futur. El present és prim com el fil que ens sosté. Un costat és certament més negre i abisme que l’altre, perquè el passat encara s’ompli de penombra, el futur és la incògnita. Per a Teresa no és aquesta la incògnita que li preocupa ací, o sí que li preocupa però pensa que la solució està abans de l’igual, en la primera part de l’equació, si arriba a desxifrar el punt inestable des del qual ve, sap que l’enigma estarà resolt, saber qui sóc, saber qui som. En aquell retrat de xiqueta amb vestit embastat

Ens venç
el fons indefinit
darrere de la imatge.
Injustament
passem per alt detalls
omesos de la vida.

I passem al segon acte: VIDRES. La principal característica del vidre és la fragilitat. Parlem dels vidres de les finestres que guarden i exposen la casa a les mirades dels curiosos. Transparents si la pols després de la pluja no els ha velat o bé estan els vidres protegits per persianes. Aquesta és la part central, el cor, la part més íntima del llibre, on hem arribat tirant el fil d’Ariadna-Teresa i descobrint que hi ha darrere els vells pedaços:

Deixem l’empremta entre els fils de la vida
i des de lluny interpretem els nusos
on s’han lligat els punts per comprendre
de quines mans hem adquirit els deutes.

Vidres és la casa, la infància, vidres és la mare. Entrem en la casa, una casa que reconeixem amb els ulls tancats, sols per les olors i els sons, eixe telèfon sobre el tapet d’hule que ja ningú agafa. Desvelar la infància és exposar-nos a malentesos i esposar-nos a ells, adquirir deutes. Quantes coses interpreta la imaginació d’una xiqueta que no són realitat? O són veritat segons una altra lògica? Arribar a la maduresa és descobrir l’origen de les nostres interpretacions. Els xiquets són mestres en hermenèutica. De majors ja no ens fan tant de goig les endevinalles. Volem fets. La xiqueta Teresa feia malhumorada allò que no entenia, la Teresa adulta descobreix la pietat:

Hem conegut el risc

i malgrat tot celebrat els diumenges

com si sentir el dol a l’altra cara
de la moneda tinguera valor
i redimira la vida…

Diuen que el poeta no perd la infància, podríem dir que és poeta qui no ha oblidat l’origen i sap contar i cantar la història una vegada i una altra, se la coneix de memòria perquè sap dialogar amb la seua ànima, sap mirar cap endins i cap enrere, no per recordar la Història amb majúscules, sinó les mirades, les olors, les sensacions, les emocions.

En la mística, en eixe diàleg de l’ànima amb si mateixa al final apareix l’àngel que ens diu sense paraules, amb el silenci ens mostra, ens fa senyals. En els poemes de Vidres, Teresa voldria recordar la veu de la mare i que li donara raó d’allò que encara no entén i sols sospita, però la mare ja no te veu:

Mirem arrere. Tu et gires també
al lloc on s’ha trencat la veu, i calles,
i ens fas senyals des del teu angle fosc

Qui t’ha mirat i des de quin dels angles
has aturat el temps i l’esperança?

Qüestions a les quals ja no pot respondre la mare. Hi ha urgència en la demanda perquè la poeta deu passar el testimoni i vol ser testimoni. Un enigma travessa tot el llibre, preguntes queden en l’aire que cadascú devem contestar. Teresa les ha formulades, coma bona filosofa que també és.

La poeta Teresa mostra allò que troba, la filòsofa vol comprendre buscant espills en els que indagar els rastres i els breus indicis de confidències i decisions que ens impliquen:

l’inversemblant destí de tots els fets
on t’has mirat de prop per a comprendre.

I de sobte, el que ens obre els ulls no és cap exercici filosòfic ni cap deu, sinó les olors que han sostingut la casa. El gesmiler. De sobte pensament i sentit s’han unit sense perdre’s un en l’altre.

No calen noms on s’expressa el sentit
no cap el verb on s’encarna l’abisme.

Però ahí està la poeta dient l’inexplicable: l’aroma que ha sostingut la casa, la vida, expressant el sentit de les coses amb la forma més bella de la pietat. La pietat que redimeix tota mort. Cita Teresa a Carles Camps qui diu que cap mort deixa cicatriu, però la nostra poeta no està d’acord:

El cos del món. La pell de l’os de les paraules
refà les veus, les força a dir i les encara
al punt extrem, sutura oberta per renàixer.

María Zambrano estaria d’acord amb Teresa, ella n’estava convençuda de que la suerte de la razón del vencido es convertirse en la semilla que germina en la tierra del vencedor. I amb unes paraules de la Zambrano de finals dels anys 80, recentment tornada de l’exili, obri Teresa Pascual el tercer i darrer acte TORNARÀS A LA MAR. Les paraules de MZ: el entonces sigue siendo todavía.

No és una endevinalla, és la realitat que troba María Zambrano en tornar de l’exili: no s’ha fet justícia i no es farà fins que s’escolten totes les veus, les de la guerra i la postguerra que Teresa conjura per escoltar. No ens podem oblidar, els ho deguem a les víctimes i ens ho deguem a nosaltres per no viure en un passat suspés en l’aire sense terra on puguen créixer les llavors dels vençuts i poder convertir la pena en bellesa i esperança. Que s’acompleix-ca, que siga cert que

Hem aprés de la llum
com anar a les fosques.

Anar a les fosques, descendir eixes tombes de totes les Antígones de qualsevol guerra i il·luminar-les, fer-les visibles, que ens conten la seua. I tornar a la mar, tornar a la infància, al lloc que s’hi ha mantes ara i adés firme donant la pauta i marcant el ritme:

Un rellotge, la pauta vertical
el centre en punt dels tinglados del port.
A qui aniran destinades les hores?

El rellotge marca el ritme, i el poema també:

Qui reprendrà la vida amb les agulles
on es graven les pauses dels segons
pas a pas amb les cases i la vida
pam a pam amb el rastre dels peus?

La vida està feta de llocs i rostres, deia la Zambrano. El lloc el port de Gandia davant del rellotge, els rostres desconeguts de qui deixaren i deixaran el seu rastre abans i després del nostre, marcant el pas la ritme del rellotge, a ritme del bateg del cor, al ritme del poema. Units per la VERTICAL del rellotge en mig dels tinglados del port.

I amb l’epíleg arribem a la conclusió: fent repàs de la trama i dels personatges el nus es resol, hem desembolicat la madeixa tirant del fil, o em fet madeixa nova desfent la roba vella:

El fil estiba fins la part alta
… les imatges es mesclen

s’esgarren les teles…
i ens vam posar un vestit a pedaços.

Tot tenia l’aspecte dels cristalls
… enyor innocent d’un jo mateix.

En aquells temps, veritat i bellesa
no s’unien en cap dels binomis,
ni els trobàvem escrits a les pissarres.

Nulla aesthetica sine ethica, va escriure el professor Valverde en la pissarra al final del curs 1964-65 en la Universitat de Barcelona en solidaritat amb José Luis Lopez Aranguren que havia estat expulsat de la Universidad Complutense per fer costat als seus alumnes en les seues demandes.

Nulla aesthetica sine ethica, ergo: apaga y vámonos, era la frase sencera que va escriure Jose María Valverde, i va deixar la Universitat.

Veritat, bellesa i bondat és per als clàssics una tríada inseparable. Cap bellesa pot ser sense la bondat, sense l’estima, sense l’ètica. L’ètica no es basa en el respecte sinó en una cosa molt més radical, en l’amor. L’amor és bàsic per a la justícia ens ha deixat escrit Martha Nussbaum.1 Teresa no pot ni pensar en bondat associada a aquells temps si no és en els rostres que miraven per ella:

Tan sols roman la torre vertical
d’aquell rellotge amb les hores tan lluny
que sols tu, pare, aconseguies veure,
tan dret, quiet, com si apuntares lluny
entre els palets de caixes de taronja
i grues que clamaven contra el cel;
com si es poguera abastar l’infinit
en el traçat perfecte de les corbes.

Tot renaix, llocs i rostres, quan tirem del fil de la memòria.

1

Pascual, Teresa; Vertical

Edicions 62,Barcelona

ISBN: 978-84-297-7744-4

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar