Juan Gil-Albert és un clàssic intemporal. L’afirmació no és meua, és d’un clàssic viu de la poesia, Francisco Brines. Intemporal perquè el seu llenguatge poètic s’entén hui i es podria entendre en el segle XVI; el seu tema igualment: el pas inexorable del temps. Eixa mateixa tensió que tots en principi sentim, a ell el portà a deixar-ne constància admirablement tant en poesia com en prosa.
Juan Gil-Albert va nàixer a Alcoi en 1904 i va morir a València en 1994. Es considera un poeta i assagista de la Generació del 27. Les seues memòries, Memorabilia, Drama patrio i Los días están contados, descriuen de primera mà el clima previ a la Guerra Civil, el conflicte, l’exili i la pàtria humiliada que troba al seu retorn l’any 1948, panorama que el fa dir: “los derrotados de la contienda civil no éramos sólo nosotros, los que nos fuimos; los derrotados eran todos aquellos que lucharon, equivocados o no, por una España distinta”.
Durant la guerra, quan València era la capital de la II República, havia cofundat la revista Hora de España que aparegué en gener de 1937. El mateix any, fou secretari del II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura junt amb Emilio Prados i presidit per José Bergamín. Després de la desfeta, va passar al camp de concentració de Saint Cyprien fins que van ser reclamats, ell i altres col·laboradors d’Hora de España, pel govern de Mèxic i allà s’exilià. Va tornar a València l’any 1948 i es va tancar en el que ell anomenà insilio.
Molt probablement Roig estableix relació amb Gil-Albert poc després de tornar de Roma, coincidint amb el retorn del poeta del seu desterrament. En les seues memòries, les paraules de Gil-Albert sobre l’Església del moment són dures, però es cuida molt de generalitzar, suposem que per casos com el de Roig i el d’alguns pocs capellans més, que cita sense dir-ne el nom. Ara bé, fa una critica sense contemplacions al franquisme i els seus sequaços, no pot tolerar un “règim” que considerava el fet de pensar com a delictiu, “una inclinación peligrosa que había que atajar a toda costa, taponando las fuentes”. Per esta i altres raons, “al que venia de fuera le parecía encontrarse un país murado en el que invisible, y esto era sin duda lo más tenebroso, reinaba el terror.”
Davant d’esta situació, Gil-Albert es tanca fins al punt que reconeix en Roig el seu únic contacte amb el món. Alfons Roig es va fer com de casa i Gil-Albert també passava temporades amb l’Alfons a l’ermita de Llutxent, lloc que anomenà Beatus Ille, l’illa dels benaurats. Per sort nostra, en els anys 1970 Gil-Albert comença a ser reconegut pels joves poetes que el trauen del silenci i s’inicia la publicació de l’obra que havia estat escrita en la soledat del seu insili. Quan mor Alfons Roig en 1987 a Gandia, Gil-Albert, ja persona reconeguda, declara al setmanari La Ciutat: “Era un home d’una gran personalitat i d’una bondat infinita. Sempre que va poder va aprofitar els seus viatges per l’estranger per visitar els amics en l’exili. Quan s’escriga la història de la cultura valenciana, Alfons Roig necessitarà un capítol a part.”
L’anterior entrada al blog, l’acabàvem amb una qüestió oberta de Roig sobre la II República i la seua derrota: que va passar? Les proses autobiogràfiques de Juan Gil-Albert són una reflexió molt lúcida sobre el que ell visqué però a més a més, com totes les reflexions ben fetes i ben comunicades, ens ajuda a entendre el nostre present, “nuestra voz puede servir si no de guía, de provechosa advertencia. Somos, como escribíamos en una sección de nuestra Hora de España: Testimonios.” Fem-los servir.
Revista “Hora de España”
Visita de Juan Gil-Albert a l’ermita de Llutxent, 1973