Narval Collections
Juan Gil-Albert és un clàssic intemporal. L’afirmació no és meua, és d’un clàssic viu de la poesia, Francisco Brines. Intemporal perquè el seu llenguatge poètic s’entén hui i es podria entendre en el segle XVI; el seu tema igualment: el pas inexorable del temps. Eixa mateixa tensió que tots en principi sentim, a ell el portà a deixar-ne constància admirablement tant en poesia com en prosa.
Hi ha persones que són, o haurien de ser, un referent en la nostra vida, no per imitar-los, cada persona viu en una situació única, però sí per veure si el que van pensar i fer té sentit per a millorar la nostra situació. Alfons Roig és una d’eixes persones.
El pare Alfons Roig (Bétera, 4 de juliol de 1903–Gandia, 11 de maig de 1987) és ben conegut a València sobretot per la seua tasca d’introducció de l’art contemporani i de renovació de l’art religiós, però hi ha una faceta menys coneguda i que em trobe en el deute de donar a conéixer.
Aitana Alberti va venir des de L’Havana el mes de novembre passat per reivindicar la figura literària de sa mare, Maria Teresa León Goyri (Logronyo 1903- Madrid 1988). No sols caldria reivindicar la seua figura com a escriptora, també com a activista política per la democràcia, defensora dels drets de la dona o com a preservadora del patrimoni artístic.
Desde mi posición como documentalista de María Zambrano en sus últimos años de vida en Madrid, aporto a la investigación sobre su pensamiento, no solo el conocimiento de sus escritos, sino también su palabra viva surgida en nuestras conversaciones durante años día tras día en su biblioteca.
Entrar al Paradís sense haver de morir, així em trobe en aquest temps que tan difícil em semblava quan el veia de lluny. No em volia casar així que em digueren orgullosa. Sort que els temps estan canviant i els pares consentiren casar abans a les meues germanes i van respectar el meu desig: “Ja trobaràs l’home que et faça reina” deia amb una rialleta mon pare. I com a reina em sento ara amb aquest llibre de Christine de Pizan a les mans en la claror fresca de la casa de la que soc senyora.
Vaig arribar tard per conéixer personalment a Maruja Mallo. L’any 1989 María Zambrano em demanà que jo anara a veure-la. Sabia que la seua gran amiga de joventut estava reclosa a una residència geriàtrica immobilitzada per una caiguda i sentia la necessitat d’enviar-li un missatge de cohort.
Quan el 1989 es desfà públicament, per segona vegada, l’associació espanyola de dones universitàries, José Luis Sampedro diu de convertir-la en una societat secreta perquè «el seu esperit continua viu». Rosa Montero va escriure en aquell moment que «La AEMU era massa autèntica per a aquesta societat de simulacres».
Si la «Santa» Inquisició no haguera prohibit els llibres de Maria de Zayas així com els va fer cremar tots a la foguera, ara pot ser ens sonaria el seu nom al costat de Lope de Vega, Calderón de la Barca (gran admirador d’ella) o Quevedo com una de les escriptores del Segle d’Or. De fet al seu temps era molt llegida i, a través de les protagonistes de les seues nove·les i de la seua pròpia vida, va alçar la bandera de la igualtat de la dona: «Perquè les ànimes no són homes ni dones. Quina raó hi ha perquè ells siguen savis i nosaltres no puguem ser-ho?»
A partir del 14 d’abril de 1931 moltes coses van canviar positivament a aquest país, malgrat que sols uns pocs anys després es tornara enrere. Una d’eixes millores va ser que persones provinents de la ILE (Institució Lliure d’Ensenyança) varen arribar a llocs decisius al món de la cultura i l’educació. A Maria Moliner (Paniza, Saragossa, 30 de març de 1900 – Madrid, 21 de gener de 1981), la proclamació de la II República la va pillar de bibliotecària a València i s’integrà al Patronat de les Missions Pedagògiques com a responsable a escala nacional de la xarxa de biblioteques junt amb Juan Vicens.
Verona a Itàlia, regió del Vèneto, és una ciutat amb molt d’encant, perfecta per deixar-se anar pels seus carrers antics i somiar. Està inscrita en la World Heritage List de la UNESCO. Entre altres monuments, té l’amfiteatre més gran després del Coliseu de Roma, l’anomenada Arena de Verona, però sens dubte és mundialment coneguda per ser l’escenari de la famosa obra de teatre de Shakespeare “Romeu i Julieta”.
Simone Weil (París, 3 de febrer del 1909 – Ashford (Anglaterra), 24 d’agost del 1943), es va comprometre, més enllà de les pròpies condicions físiques, en defendre els desfavorits. Era mestra, però volia atacar a la injustícia allí on es trobara. Per això per un temps es va fer treballadora de la Renault, volia conéixer de prop la realitat de les fàbriques i va denunciar la situació dels treballadors.