Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.
Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.
Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.
Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.
Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.
Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.
El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.
