Centre Cultural La Nau, Valencia,
30 de Maig 2012
Isabel Sancho, molt amablement ens ha convidat a presentar el seu darrer llibre que és la culminació dels seus treballs sobre Marianne Weber, Hanna Arendt i María Sánchez Arbòs. Després d’estudiar la situació vital d’aquestes dones, ara parla des de la seua experiència personal com a dona intel·lectual, una biografia essencial femenina, però també unes memòries o confessions des del balcó de la vida.
Dic memòries o confessions peque el títol és ben significatiu: des del balcó de la vida. A mi em porta a records de poble de quan jo era menuda, de dones asomades a vorer qui passa i a vorer què passa. Per què aleshores les dones no passaven, no eixien de casa si no era per a anar a L’Església o al safareig, ens enviaven als xiquets a fer els encàrrecs. Les dones no passaven, les dones miraven.
Eixe mirar la vida que passa en Isabel és fer memòria de el que ella si ha viscut al carrer, a les aules, als campaments de la Secció Femenina o al Zambuig, i el que han viscut altres dones nascudes a la guerra i la immediata postguerra. Vides i experiències que no estan a l’història, però sí a la literatura.
Deia María Zambrano que la història que hi ha escrita als manuals i als llibres d’història es l’història apòcrifa. És una història fabulosa, contada per qüestions de poder. La història real és la història viscuda i no és estrany que moltes dones, des de l’edat Mitjana fins els nostres dies, quan han escrit han contat les seues experiències, la seua vida que ha força de contemplar-la s’havia convertit en saber. En saber d’experiència, saber que ve del cor, saber cordial.
Isabel ha ficat en practica una ciència de l’esser relacional, en la que la seua font i fonament és el fet de sentir, sentir en aquest cas en femení. I que siga sentir en femení no és ni més ni menys que si fora en masculí. Vull pensar que el temps en què es volien marcar diferències de poder està passat. Com ens recorda Isabel, el camí per arribar a avui ha estat un camí de doble via, dones que imitaven homes, homes que imitaven dones.
Però la tendència ara mateix és a crear-se models nous de vida, que ja no estaran tallats pel mateix patró, sinó que seran oberts. Estem ja cada cop més a un món divers, on les diferències sumaran i no restaran, on el valor suprem serà la cooperació i no la competició.
Isabel diu molt bé que cal una acció modificadora eficaç i constant en política i ètica. Si recordem els principis en els quals es va resumir la il·lustració, llibertat, igualtat i fraternitat; o el principi fonamental de la democràcia greca, la isonomia, la igualtat de tots davant la llei; pots ser no cal perdre el temps ens grans nous projectes sorgits del no-res. El que és bo val la pena repetir-ho, repensar-ho, actualitzar-ho i implementar-ho ara bé, sense caure en els mateixos errors que en el passat. Això es diu aprendre. I eixe es L’exercici al qual ens convida Isabel al seu llibre: aprendre del que ha passat, i del que ella ha vist i ens conta.
Al pròleg del llibre d’Isabel Sancho, es fa una al·lusió a una conversa que vàrem tenir en sa casa quan vaig saber per primera vegada d’aquest llibre. Es notava que hi havia il·lusió i patiment en ella, que com he dit abans, l’estava escrivint des del cor.
Amb les poques paraules que va usar per a descriure el seu projecte, vaig caure en el cas que María Zambrano m’havia fet un encarreg que no estava tan lluny del que Isabel estava escrivint.
A primeries del 2000, desempaquetant caixes del trasllat de la família a Alemanya, vaig trobar una bosseta que no usava des de que treballava amb María Zamrano una dècada abans. Rebuscant vaig trobar una nota dictada per ella al seu cosí Mariano ficant-me deures «per al proper mil·leni». La primera sensació meua va ser de sorpresa i desànim al mateix temps peque ja havia arribat tard, foren quins foren els deures.
A la nota em deia que havia d’arreplegar l’història de les dones oblidades a la cultura, a L’escriptura i al pensament a Espanya, per tal de publicar el llibre al començament del mil·lenni.
Em va semblar en aquell moment, una tasca preciosa però que no es podia improvisar, que era una tasca d’anys (ella de fet em va donar deu anys, si haguera vist la nota al seu moment), probablement una tasca de tota una vida.
María Zambrano tenia interès en què es publicara eixe llibre sobre les dones intel·lectuals oblidades, crec jo que per fer una mena de memòria i donar pas a una nova època en la qual les dones tingueren un nou paper i més visibilitat que al passat. Recapitular per començar quelcom de nou, un renàixer de les dones a la vida pública i un nou paper de les dones a la vida privada, com ella preveia que anava a passar.
Llegint el llibre d’Isabel em done compte de què ja estem a una nova etapa, la seua generació ha estat la generació que ha lluitat perquè les coses canviaren radicalment: van fer que es passara de jovenets «hijas de María» dels anys cinquanta, a les jovenets Erasmus d’ara mateix. Les coses han canviat gràcies a dones com Isabel que van anar a la Universitat quan era cosa de xics, que van treballar per la ciència i per al pensament en moments difícils per a tots.
Aquestes dones s’han fet de valdre en el camp d’investigació i de la política, de l’ensenyança o del disseny. I moltes d’elles es degueren cremar, per això mateix es mereixen el reconeixement, perque ho feren per nosaltres, elles i altres que han viscut a l’anonimat de la família. Elles ens han criat perquè fórem diferents, que estudiarem i tinguérem carrera, ens han donat suport i han fet un treball de base per canviar la societat.
Isabel amb el seu llibre dona veu a aquesta generació en part cremada però no perduda, d’ella hem nascut les filles que hem criat filles que ara no veuen en absolut el seu futur condicionat per ser dones, elles sols pensen a fer realitat els seus somnis, i el que ens cal a nosaltres mares i pares és deixar-los el camp net perquè les persones de les noves generacions el construesquen al costat dels seus companys i companyes.
Com deia la saviesa antiga: l’educació és com el treball del llaurador, que arranca les argilagues i desbrossa el camp perquè el sembrat cresca fort i done bona collita.
Estem en un moment fantàstic de l’història estem al bell mig d’un canvi extraordinari que permet connectar comunitats i intel·ligències, que ens permet cola-borar, innovar, sostenir i aprendre.
Isabel està donant la clau del que aquest món necessita (i ella ho fica en majúscules): NECESSITA bondat.
En aquest món connectat i en el que és bàsica la confiança i les habilitats socials, la bondat i l’empatia que va lligada a ella és la clau de les relacions.
Per a Edith Stein, que va fer la seua tesi sobre l’empatia, aquesta «És l’experiència de l’estat de consciència dels altres» Ficar-se al lloc de l’altre de forma experiencial, sentint i sabent el que l’altre sent i pensa.
L’empatia és una virtut femenina segons Anne Lise Kjaer (kier), una dona que treballa definint estratègies de futur per a grans companyies com Sony, Nokia, IKEA o Toyota. Segons ella, les dones tenen una ventaja respecte als homes i és que estan més predisposat al tipus d’empresa i societat col·laborativa que demanen les noves tecnologies front a l’organització clàssica piramidal on les ordres van passant de dalt cap a baix.
Però crec que ens enganyem si seguim comparant. Ja no és qüestió de si homes o dones, Com deia recentment el meu professor José Jiménez: «no somos únicamente de una clave excluyente, de una sola pieza, que todos tenemos componentes a la vez masculinos y femeninos».
Deuríem doncs oblidar eixa dicotomia i mirar el que realment està passant: Estem en un moment de crisis I una de les coses que permet una crisi és unir-se davant l’adversitat: treballar junts per eixir i canviar les coses per a bé. I ara mateix tenim una venda-ja: podem pensar junts des de tots els racons del món. El món està interconnectat gràcies a la tecnologia i els joves saben usar-la perque han crescut amb ella i podran traure-li tot el partit.
Don Tapscott, expert en tecnologia i societat, ens recorda que els joves de hui en dia han fet pujar el Coeficient Intel·lectual de la població, el consum de drogues ha baixat i a més a més són els que bàsicament engronsen les files de les NPOs i les ONGs, a més a més no els importa treballar pel bé comú com el software lliure, la comunitat Linux, els WiKis o els voluntariats.
Però, també ens recorda Tapscott, que per la nostra banda ens em deixat bona cosa de problemes, des de mig ambientals fins polítics. I altra vegada han estat els joves els que han tingut valor per eixir i ocupar Wall Street, la Citi de Londres, la Porta del Sol o la plaça Tahrir.
Treballant a una empresa de tecnologia en comunicacions per a projectes globals he pogut comprovar com és de gratificant i bonic treballar al mateix temps amb gent D’Austràlia, Xina, Itàlia, Canada, Finlàndia o Estats Units. I veure com la tecnologia de la comunicació està ajudant per exemple a què el crit d’un home demanant ajuda per trobar la seua filla a un campament de refugiats siga escoltat i poder trobar-la gràcies a Refugees United Org.
Un altre exemple de millora: avui seria possible fer una redistribució optima de menjar, eradicar la fam sols aplicant la logística i la voluntat, gràcies a organitzacions sense profit com International Red Cross and Red Crescent Movement i altres, si els governs i els ciutadans férem més de la nostra part.
Avui és possible l’educació universal donant a la gent les ferramentes perquè es comunique i aprenga de forma personal segons les seues necessitats i interessos. Gràcies a organitzacions com ConecToLearn que tenen el convenciment de què invertir en l’educació de les xiquetes està demostrat que és la manera més efectiva de trencar el cicle de pobresa a les seues comunitats.
Perquè les xiquetes?, perquè les dones?, elles són les que en situacions crítiques han de criar als fills, les que donen suport als vells i a la comunitat mentre els homes han d’eixir per buscar recursos fora o són reclutats per a guerres que no van amb ells.
El sentit de comunitat, d’empatia, de saber mirar i escoltar la realitat que vivim i hem viscut crec que està a la base del llibre d’Isabel Sancho, de les mares i pares que ens han criat i han fet que un món millor siga encara possible, si treballem per ell tots junts.