ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: “Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted”. Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els “rojos” com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot “dissident” i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.