MEMORIA DE LA MELANCOLÍA

REVISTA SOCA I ARREL
SECCIÓ: MATÈRIA SENSIBLE
2017, 01/01

Aitana Alberti va venir des de L’Havana el mes de novembre passat per reivindicar la figura literària de sa mare, Maria Teresa León Goyri (Logronyo 1903- Madrid 1988). No sols caldria reivindicar la seua figura com a escriptora, també com a activista política per la democràcia, defensora dels drets de la dona o com a preservadora del patrimoni artístic.

Gràcies a ella es varen salvar les pintures del Museu del Prado durant la Guerra Civil. En vistes del bombardeig de Madrid per part dels sublevats, atacant indiscriminadament objectius civils, mercats, museus i patrimoni, el president de la República en aquell moment , Francisco Largo Caballero, va encomanar a Maria Teresa León l’evacuació de les obres d’art del museu, part fonamental del treball de la «Junta de Salvación de Tesoro Artístico». En una nit les traslladaren a València, a les Torres de Serrans i al Col·legi del Patriarca.

Aquest episodi i molts altres els conta Maria Teresa magistral i colpidorament en el seu llibre de memòries «Memoria de la melancolía», que ara per fi tinc entre mans. Dic «per fi» perquè és un llibre que no es troba fàcilment a les llibreries malgrat el seu valor literari i històric.

Maria Teresa León és una de les persones destacades de la nomenada Generació del 27. Al costat de Maria Zambrano, Concha Méndez o Rosa Chacel, varen estar a València l’any 1937 participant activament al II Congrés Internacional d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura, Maria Teresa com a secretaria de l’Aliança d’Intel·lectuals, organitzadora del congrés; a banda d’haver estat fundadora de la mítica revista «El Mono Azul». Aquesta revista, juntament amb «Hora de España», de la que era redactora cap aleshores Maria Zambrano, varen ser les revistes més implicades culturalment i políticament en aquella València capital de la República.

Aquest any és celebren els 80 anys d’aquest esdeveniment que va convocar els intel·lectuals més destacats del món. Durant aquest any voldria anar donant notícia dels actes que se celebren al voltant d’aquest moment de la nostra història, quan Machado vivia a Rocafort a «Villa Amparo», el Govern Republicà es reunia a una finca d’Elda i les dones començaven a ser respectades a la política, la cultura i la societat en general.

Tot va acabar malament, malgrat l’entusiasme ficat en la defensa de la cultura. Per desgràcia, en el moment de la derrota un comboi militar traslladà de nou les obres d’art, però ara a l’exili. Així ho conta Maria Teresa León:

“Y para aquel pueblo la guerra comenzó a oscurecerse. El Museo del Prado pasó de las Torres de Serranos de Valencia al castillo de Perelada, en Gerona, y de allí, en camiones del ejército, en medio del éxodo tristísimo, cruzó la histórica expedición la frontera de Francia. Pues bien, a ninguno de aquellos seres destrozados, a ninguna de aquellas mujeres con los niños prendidos al cuello, se le ocurrió asaltar los camiones para sentarse junto a las Dianas de Tiziano o los caballeros de Velázquez. Aquellos hombres y mujeres de pies inservibles y ensangrentados, que eran el pueblo español, veian pasar la riqueza como sólo ellos, antiguos y magníficos saben hacerlo. Así, unos y otros fueron camino del destierro, “preparando el cuerpo para la abstinencia y la fatiga y el ánimo para la muerte…” Los que desde lejos miraron nuestra angustia, no supieron entonces ver que no era aquella la derrota de la República y el pueblo español sino la del sentido común de los países democráticos.”