Sobre l’amistat com a virtut cívica

Pocs programes tenim als mitjans de comunicació públics dedicats a la filosofia, potser necessitem algun que altre més per ficar un poc de serenitat en l’ambient. Hem d’agrair la existència del programa cultural Gravetat Cero i la seua secció de filosofia Si Plató alçara el cap. Amb aquest espai, Maria Josep Poquet i el seu equip estan dotant de contingut excel·lent el temps de ràdio A Punt.

El passat 18 d’abril participarem Amparo Zacarés i jo mateixa en la tertúlia filosòfica d’aquest programa. El tema era l’amistat en temps de corona-virus: La solidaritat o no, la distància i l’absència, el cos… En poc de temps vàrem llançar algunes idees que podeu escoltar en el podcast del programa. Com que ens quedarem curtes, és per això que m’agradaria completar-ne i fixar algunes qüestions breument, paga la pena dedicar temps a l’amistat, considerada la virtut cívica per excel·lència des d’Aristòtil.

Com que la nostra tradició sobre l’amistat ve dels grecs, hem de recordar quina terminologia usaven. Ells parlaven d’eros i de filia. Eros seria el que nosaltres comunament associem a l’amor passional i filia seria per nosaltres l’amistat pròpiament dita, un sentiment d’estima no passional. De l’amistat Aristòtil distingeix tres tipus: l’amistat per interés, per plaer i l’amistat com a virtut. No cal dir, que la darrera és la més valuosa i també la més duradora, doncs quan ens ajuntem per plaer o per interés, acabat l’objecte i el joc, acabada la relació.

Centrem-nos en la bona, en l’amistat com a virtut. Seguint la tradició, l’amistat virtuosa té uns trets essencials: És expressió de la nostra bondat, per això sols es pot donar entre les persones bones; la relació entre persones amigues és sempre una relació d’igualtat, mai de domini o abús; és una relació entre persones lliures; és precís la confiança mútua; necessita temps, hàbit i intimitat. No és difícil imaginar perquè deia Aristòtil en l’Ètica a Nicòmac, que en les comunitats en les quals es viu en amistat, les lleis no són necessàries. Per això filòsofes com Hananh Arendt, Simone Weil o María Zambrano van insistir en l’amistat i l’amor com a formes de virtut cívica. Més a l’abast, tenim a Adela Cortina i la seua reivindicació de la raó cordial, o la mateixa Amparo Zacarés i el seu llibre sobre la cultura de la pau que tant de recorregut està fent en Amèrica. Precisament Amor mundi, era el títol que Arendt volia donar al seu llibre més conegut, La condició humana.

Centrant-nos en les característiques de l’amistat, ser una persona bona per poder estimar és cosa que sembla obvia, com deia Nietzsche en veu de Zaratustra: «si no és suporteu a vosaltres mateixos, com voleu estimar l’altre?». Estimar-se a si mateix implica cultivar-se, tenir cura de si mateix, que cal no confondre amb l’egoisme que sols busca l’interés propi. Tenir cura de si mateix per poder estimar l’altre és ben fàcil d’entendre ara: usem les mesures higièniques no simplement per no contagiar-nos a nosaltres mateixes, sinó per no contagiar altres. Això és una demostració d’estima i amistat cívica.

Sobre la igualtat i la llibertat, de nou Nietzsche: «Eres un esclau? Aleshores no pots ser amic. Eres un tirà? Aleshores no pots tenir amics». La llibertat és precisament el tret que ens fa persones, ni víctimes ni ídols són persones, recordem a Zambrano, però també a Weil en la seua reflexió sobre la Ilíada o el poema de la força. Sobre la confiança, es necessita temps i intimitat per saber si és una bona persona i aleshores podem confiar amb ella. Bona no vol dir bona per a mi, que fa tot el que jo vull, això seria esclavitud i abús. En una relació de domini les dues parts es converteixen en cosa, ens diu Weil, perquè la força degrada sempre, a qui l’exercís i sobre qui recau, perquè on hi ha força no hi ha raó. Sobre aquest punt, us recomane escoltar la darrera part de la tertúlia, la reflexió d’Amparo Zacarés sobre la violència masclista.

Arribar a ser subjectes capaços d’estimar és una qüestió d’hàbit, per això és tan important l’educació i sobretot, ser estimats i estimar-se. Som éssers socials i aprenem com espills, mirant i mirant-se en els altres. Necessitem la cordialitat com l’aire que respirem, perquè segons ens deia María Zambrano en Los bienaventurados, demanar i oferir amistat son com la diàstole i la sístole del cor.