TÉ SEXE L’ANIMA?

Escritos

Revista Soca I Arrel.
SECCIÓ: MATÈRIA SENSIBLE

2016, 01/05 

Si la «Santa» Inquisició no haguera prohibit els llibres de Maria de Zayas així com els va fer cremar tots a la foguera, ara pot ser ens sonaria el seu nom al costat de Lope de Vega, Calderón de la Barca (gran admirador d’ella) o Quevedo com una de les escriptores del Segle d’Or. De fet al seu temps era molt llegida i, a través de les protagonistes de les seues nove·les i de la seua pròpia vida, va alçar la bandera de la igualtat de la dona: «Perquè les ànimes no són homes ni dones. Quina raó hi ha perquè ells siguen savis i nosaltres no puguem ser-ho?»

Que l’anima no tinga sexe no ho soluciona tot, ella es va encabotar a través de les seues novel·les en espavilar a les dones del seu temps per a què estudiaren i prenguen les armes. «No hi ha dubte que, si no es donessin tant al componiment efeminant-se més que naturalesa les va efeminar, i com en lloc d’aplicar-se a jugar les armes i a estudiar les ciències estudien a criar el cabell i matisar el rostre, ja pogués ser que passessin en tot als homes.»

Sense oblidar la injustícia que de molts segles queia sobre les dones: “Per què, vans legisladors del món, lligueu les nostres mans per a la venjança, impossibilitant les nostres forces amb les vostres falses opinions, doncs ens negueu lletres i armes? Nostra ànima no és la mateixa que la dels homes? (…) Per tenir-nos subjectes des que vam néixer, aneu amagrint les nostres forces amb temors de l’honra, i l’enteniment amb la cautela de la vergonya, donant-nos per espases filoses, i per llibres coixinets.“

Les dones de les seues novel·les venguen els seus propis greuges, no són «damas en apuros» que necessiten ser rescatades per un caràcter masculí que restitueix el seu honor, com desgraciadament encara passa hui per eixample a alguns vídeo-jocs com «Damsel in Disstres» que podrien ser l’equivalent de la novel·la de capa i espasa habitual del Segle d’Or.

Al segle XVII, el segle de Maria de Zayas, ja s’havien sentit les veus dels humanistes del XV -XVI com Luis Vives, Erasmo de Roterdam o Tomas Moro. Aquests defenen l’educació de la dona però continuaven tots tenint-la per inferior. Era bo que la dona s’instruïra no per a ser útil a la societat com l’home, que devia prendre la veu en la política i en tots els camps del saber i la vida pública sinó, en paraules de Lluís Vives: «la dona ha d’estar en aquella part de la doctrina que l’ensenyen virtuosament a viure (…), i vull que aprenguen per saber, no per mostrar als altres que sap, perquè és bé que calle.»

No la varen fer callar a María de Zayas en el seu temps i va tenir molta cura de què la seua obra fóra impresa en lletres de plom, però la va fer callar la Inquisició al segle XVIII en perjudici de tota la societat que va tornar a veure’s minvada de la saviesa de la meitat de la seua població.

Al Segle d’Or de la novel·la hi havia escriptors i escriptores que varen fer un toc a la societat presentant un nou model de dona. Recordem que, malgrat l’analfabetisme, les novel·les tenien una ampla audiència doncs eren llegides en públic en molts ambients i en tots els estaments socials. Hui en dia un gènere comparable a la forma de contar històries d’aquell temps són els vídeos-jocs. Fins fa poc, els personatges protagonistes dels vídeo-jocs eren homes, herois per damunt de les capacitats humanes. Però cada vegada més entren les dones en eixe protagonisme, encara que canviant el perfil de sobrehumà a més humà.

Les dones de Maria de Zayas quasi podríem dir que són antiherois perquè pateixen. Comparable a elles és «L’Escita» (The Scythian) de Sword and Sworcery, a la que la vida va minvant-li les forces, com passa al món real. Però em va sorprendre de L’Escita que la seua figura està molt pixelada, sabem que és dona i una dona amb sentit de l’humor, curiosa, independent i intel·ligent, pels seus fets i per les seues paraules.

Tenir veu pública, com tenir ànima, no és ja qüestió de sexe. Però, encara cal pixelar el cos per a què s’escolte la veu?