SOCIETAT SECRETA?

Quan el 1989 es desfà públicament, per segona vegada, l’associació espanyola de dones universitàries, José Luis Sampedro diu de convertir-la en una societat secreta perquè «el seu esperit continua viu». Rosa Montero va escriure en aquell moment que «La AEMU era massa autèntica per a aquesta societat de simulacres».

Mª Luisa Maillard, va recollir la història d’aquesta associació que començà el 1918 internacionalment i a 1920 a Espanya impulsada per Clara Campoamor, María de Maeztu i més dones al voltant de la Institució Lliure d’Ensenyança (ILE). Aquestes dones defenien l’entrada de la dona en tots els estaments de poder, començant per accedir lliurement a la Universitat com alumnes i com a docents. Això ara sembla absolutament superat, almenys al nostre país. Però no és així ni a tots els entorns, ni tampoc a tot el món. La precarietat econòmica per una banda i la falta de visibilitat de referents femenins en moltes esferes, fa encara necessari el treball per a fer arribar a la dona en igualtat de condicions a totes les professions.

Maria Goyri, la primera dona que va entrar a una universitat espanyola a 1893, anava a classe escoltada. El claustre de professors li va donar permís per cursar Filosofia i Lletres sempre i quan no es produïren disturbis entre els alumnes o alteracions de l’ordre, aleshores seria expulsada. Açò ara ens fa somriure, o quan em contava María Zambrano que la primera reivindicació a la universitat va ser demanar banys per a les xiques. Les dones eren una cosa inesperada al món del coneixement.

L’any 36 es va dissoldre la associació, tant Clara Campoamor com María de Maeztu i tantes altres dones lligades a aquests moviments massa «moderns» i «perillosos», varen anar a l’exili, les institucions tancades i biblioteques cremades o custodiades baix pany i clau. És clar el testament de María de Maeztu el 1948. Ella, catòlica i germana de Ramiro de Maeztu, pensava que podrien deixar-la tornar i reprendre la seua funció pedagògica a favor de les dones, però ben be al contrari, li van negar la paraula: «No considere com a enemics meus més que als quals van impedir i van destorbar que jo tornés a ocupar el meu lloc a Espanya. Que fan un mal irreparable fomentant la incultura.»

L’any 1953, dones que venien també de l’ambient de la ILE, com ara Isabel García Lorca o Soledad Ortega, tornen a fundar l’associació de dones universitàries que com déiem al principi, va durar fins al 1989. El 2007, arran del llibre de Maillard, i gràcies a la força i generositat d’aquesta dona, torna a refundar-se la FEMU (Federación Española de Mujeres Universitarias) i es creen vàries associacions federades, una a Madrid, altra a Biscaia, i altra a Màlaga. Per no perdre el sentit originari de associació internacional, la FEMU continua integrada a la GWI (Graduate Women International).

Les activitats en l’àmbit internacional van totes encaminades a facilitar l’educació de les xiquetes, perquè ja les pioneres ens van adonar, i continua confirmant-se dia a dia, que la millora de la situació i consideració de la dona millora tota la societat en el seu conjunt. Des de AMMU editem una col·lecció de biografies de dones que considerem exemplars i dignes de ser referents a tots el àmbits del saber, la política, l’art, l’esport, la ciència. Una col·lecció oberta que va creixent dia a dia, amb la voluntat de les dones i homes que les escriuen, i la AMMU que les edita. Presentem la col·lecció aquesta setmana a Castelló (UJI), a València (CM Rector Peset) i a Gandia (Biblioteca Central) i ja la podeu llegir a la Biblioteca de Palma.
Així que com deia Sampedro, l’esperit de la associació de dones universitàries continua viu i no és una societat secreta, més enllà de l’invisibles que puguen ser les dones ara i ací.