Escritos

2019- 1519 Lucrècia 500 anys

Publicat en el Llibre de la Falla Corea 2019. Gandia (p 150-151)

Llibre guanyador del Premi al millor Llibre de Falla.

En el món de l’art encara continua viva la discussió de si l’encarreg estimula o fa mal bé la imaginació. Una discussió que no existia fins que l’artista va esdevenir geni.

Abans de la reconversió d’ofici a gràcia (divina o no, ja depén de la fe de cadascú), qui encomanava una obra havia d’explicar a l’artista el que volia i discutir els termes amb ell o amb ella (la segona opció més escassament, doncs dones que cobraren per la seua feina com artista encara eren ben poques, el que no vol dir que no hi haguera dones artistes, però majoritàriament es movien en l’esfera privada).

En els nostres dies, el o la col·leccionista es conforma en anar al mercat a comprar l’art que es ven i veure si entre totes les mercaderies hi ha alguna que s’adequa al seu gust i a la idea que portava en el cap. Que passa aleshores? Doncs com que té adaptar-se al que hi ha, tampoc fa l’exercici de preguntar-se que encomanaria a l’artista si poguera fer-ho. A més a més, hui en dia la mercaderia té un màrqueting darrere que moltes vegades atrofia també el nostre criteri propi (tan poc desenvolupat educativament parlant) i el nostre tast (poc entrenat), de manera que pel que fa als nostres gustos devenim titelles del mercat.

Però aquesta situació que es viu a bona part del món de l’art, aplica a l’art faller? Ací encara hi ha una «Junta» que encarrega i revisa els projectes dels artistes fallers. Com es fan aquestes encomandes sincerament ho desconec. Supose que depén de l’organització i funcionament de cada Falla. Però sembla que hi deu haver alguna decisió en el camí cap al projecte final. Com també passava quan es volien encomanar construccions efímeres per celebrar festes populars religioses, coronacions, bodes o convits en el Renaixement i el Barroc. Per a encarregar-se d’eixes obres, s’intentava comptar amb els millors artistes, com ara Lleonard Da Vinci quan va estar al servici dels Borja (Cèsar Borja el tracta en un document de l’època com a «germà»), de Ludovic Sforza i més tard del rei Francesc I de França. Així i tot, malgrat que es confiara amb la perícia de l’artista, el contractant tenia veu i decisió sobre el resultat final. Cosa que implicava que el que manava l’obra devia tenir també una formació i un coneixement: «sàpigues fer allò que has de manar», diu un consell popular. Un exemple: tant Lucrècia Borja com Maria Enríquez de Luna sabien encomanar tant pintures, com joies o robes, però també millorar urbanísticament les ciutats de les quals van ser duquesses, Ferrara i Gandia. Això no vol dir que elles foren arquitectes però tenien un problema, com en aquest cas la insalubritat de la ciutat i les pestes que comportava, i el van resoldre assessorant-se tècnicament i prenent les decisions convenients.

En aquest any de 2019 en el que es recorden els 500 anys de la mort de Lucrècia, no seria debades reflexionar un poc al voltant de les dues duquesses Borja, la seua formació, el seu deure polític vers les persones que vivien a les seues ciutats o el seu paper com a mecenes de les arts i la cultura. Sobre María Enríquez no tenim massa obra publicada, però no així sobre Lucrècia, una persona de vida fascinant i per tant moltes vegades literaturitzada malauradament de forma falsa, buscant l’escàndol i la xafarderia. Victor Hugo la va dibuixar com a «dona fatal» i així va ser fins que va apareixer la biografia de Maria Bellonci en els anys 30 del segle passat. Una biografia que va encetar la recuperació de Lucrècia com a dona clau per entendre el temps històric en el qual va viure. En aquest escrit no podem desenvolupar el tema, però us convide a bussejar un poc en la rica bibliografia sobre Lucrècia, des de la biografia novel·lada de Dario Fo, fins als articles de persones expertes publicats en la pàgina de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians.

Tornat al tema del mecenatge, en aquell temps de finals del segle XV i principis del segle XVI, s’encomanaven no sols les obres arquitectòniques i les reformes urbanístiques, també les pintures i fins i tot les obres de teatre o els poemaris. Relacionades amb les falles, tenim tot el que és la construcció efímera per a les celebracions. Com hem dit abans, aquest tipus de construccions es confiaven a gent de la categoria de Da Vinci, capaços tant de construir una carrossa o un escenari, com de dissenyar el tovalló per a taula que hui coneguem. Tot finalment sota la supervisió de la duquessa, el duc o el papa segons el cas, sobre qui anava a recaure la fortuna o mis-fortuna de l’esdeveniment. A l’abast dels lectors es troba la Spectacula Lucretiana de Giambatista Cantalicio que descriu en forma de poema les prolongades festes del casament, de desembre de 1501 a març del 1502, entre Lucrècia i Alfons d’Este, fill hereu en aquell moment del duc Ercole I d’Este, duc de Ferrara i Mòdena.

Lucrècia no va ser sols duquessa de Ferrara, també ho va ser de Bisceglie per matrimoni amb Alfons d’Aragó, duc de Bisceglie. En aquesta ciutat de la regió italiana de Puglia (província de Barletta-Àndria-Trani, de molt recomanable visita), ja començaren a finals del 2018 a celebrar l’any de la duquessa, lliurant el Premio Internazionale Duchessa Lucrezia Borgia. Que farem nosaltres a Gandia? Perquè no celebrem a aquestes dues dones com es mereixen, recordant la seua esplendor, que va ser també la de la ciutat, i com no també les seues misèries i dificultats. Cert que Lucrècia no va xafar mai aquesta ciutat, però va mantenir una bona relació amb ella a través tant del seu germà Joan com de la seua cunyada Maria Enríquez de Luna. Sabem que va hi haure carteig entre elles i enviament de regals. Gandia abastia de sucre la cort de Ferrara i Lucrècia enviava joies i segurament algun text religiós, tema al qual, lligades les dues a les Clarisses, eren tan aficionades: Clarior hoc pulcro regnans in corpore virtus, la virtut que regna és més esplèndida que aquest bell cos, Lucretia dixit.

7

De dalt a baix:

Planta del Palau dels Este de Ferrara on va viure Lucrècia del 1502 fins a la seua mort. 

Retrat de Lucrècia a la seua època de Duquessa de Ferrara. 

Monestir de San Jeroni de Cotalba, planta construïda per encàrreg de María Enríquez de Luna.

María Enríquez de Luna com a Mare de Deu en l’obra de Paolo de San Leocadio, Adoració dels Reis, 1507.

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar