El Cervantes de La Safor

He d’agrair a Manela Faus, l’alcaldessa del meu poble, Ador, que em convidara a escriure unes paraules en memòria de Francisco Brines. Per a mi és un honor i una responsabilitat formar part del patronat de la seua Fundació i que el seu nom i la seua obra perduren en el temps. Em va costar escriure les paraules que llegiran a continuació perquè no em podia fer l’ànim de què havia faltat tan sobtadament al cap de pocs dies de rebre la medalla del Cervantes i gaudir del dia amb amistat i alegria. Malgrat tot, va ser un bonic acomiadament.

El passat 20 de maig ens va sorprendre dolorosament la mort del poeta i acadèmic de la llengua Francisco Brines Mañó (Oliva, 1932- Gandia, 2021). Poc abans havia rebut la visita del rei i la reina per donar-li en mà la medalla del Premi Cervantes. Eixe dia va estar simpàtic i irònic amb totes les persones que pujarem a l’Elca per felicitar-lo i acompanyar-lo en aquest dia tan assenyalat. Sols una setmana més tard baixava, ja de cos present, des de l’Elca amb la primera llum del dia cap a l’Ajuntament d’Oliva on moltíssimes persones es varen acostar a signar el llibre de condol i a mostrar el seu respecte al poeta tan estimat pel poble. L’endemà li van fer els honors al Palau de la Generalitat. Les seues restes descansen ara a València en el panteó familiar, però perdura immortal en la seua obra i en el nostre record. 

Hay escritores que, para la manifestación y desarrollo de su peculiar visión del mundo, necesitan la sustentación expresa del ámbito geográfico al que por nacimiento pertenecen.

Aquestes són paraules de Francisco Brines, referides a un altre gran de les lletres valencianes Juan Gil-Albert (Alcoi, 1904 – València, 1994). És una afirmació que s’hauria pogut aplicar a ell mateix, ja que parla també del que va significar la seua terra: el substrat de la visió del món. En el mateix article diu a continuació: serà desde ese suelo firme de lo local como el escritor valenciano cumplirá su vuelo más extenso. El mateix podem dir de Paco Brines, des de l’Elca, sa casa en Oliva, va efectuar el seu vol més alt com a escriptor universal.

Brines és tan seu escrivint en castellà que preferisc no traduir-lo. Ell parlava en valencià sovint, encara que sempre va publicar en castellà, la llengua en la qual estudià: primer als jesuïtes de València, després cursà estudis universitaris de Dret en Deusto, València i Madrid —perquè per molt que a la mare li fera goig tenir un fill escriptor, calia tenir una carrera per guanyar-se la vida. Amb aquest pas complit, va estudiar després, ja per gust, Filosofia i Lletres a Madrid, però també alguns cursos d’Història i de Filologia Romànica.

Al final mai va exercir d’advocat perquè ben aviat va guanyar el prestigiós premi per a poetes joves, l’Adonais, en l’any 1959 amb el seu primer llibre, Las brasas, i d’ahi la carrera literària va anar cap a dalt publicant diversos llibres de poesia i articles de crítica literària. Guanyà diversos guardons, el més prestigiós el Premio Cervantes en 2020, que és com el Nobel de les lletres castellanes. Abans altres tan prestigiosos com el Premio Nacional de las Letras en 1999, el Premio Internacional de Poesía Federico García Lorca en el 2007 o el Premio Reina Sofia de Poesía Iberoamericana el 2010. A més a més, el 2001 va ser nomenat membre de la RAE (Real Academia Española de la lengua), ocupant la cadira X que va deixar buida Antonio Buero Vallejo en morir. També va ser professor en Oxford i va donar nombroses conferències i seminaris arreu del món.

Pujar a l’Elca i no veure’l va ser una impressió inquietant, en qualsevol moment m’imaginava que baixaria l’escala des de la seua habitació amb la cadireta elèctrica, somrient, com sempre. Les meues converses amb ell, a banda de matèries pràctiques relacionades amb la Fundació, sempre acabaven parlant de la Generació del 27, que jo havia conegut a través de María Zambrano i ell sobretot a través de Vicente Aleixandre i Juan Gil-Albert. Però el seu gran referent en poesia va ser el també poeta d’aquesta generació Luis Cernuda, mort en l’exili en Ciutat de Méxic a 61 anys en casa de la poeta i editora, gran amiga també de Maria Zambrano, Concha Méndez.

Com a secretaria de la Fundació Francisco Brines, m’ha tocat estar present en els dos actes que vingueren després de la seua mort i que ell esperava amb ilusió: la entrega del llegat per al Institut Cervantes el 14 de juny i, especialment, la reunió dels jurats per deliberar i triar els dos primers premis Francisco Brines de poesia el passat 18 de juny. Els guardonats van ser Francisco José Martínez Morán (Alcalà de Henares, 1981) i José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964), en les modalitats de castellà i valencià, respectivament. El certamen literari ha estat organitzat per la Fundación Francisco Brines amb el patrocini de la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament d’Oliva, compta amb una dotació econòmica de 6.000 euros per a cadascuna de les obres premiades, que a més a més seran publicades per l’editorial Pre-Textos de València. Com a jurats comptarem amb literats tan rellevants com Enric Sòria, Marta Pessarrodona, Àngels Gregori, Marta Nadal, Manuel Borràs, Carlos Marzal, Vicente Gallego, Luisa Castro, Silvia Pratdesaba o Fernando Delgado. A veure si en la pròxima convocatòria guanya algú de la comarca, animeu-vos escriptors i escriptores del poble!

Brines deia que calia llegir molt per a poder escriure un poc, i així i tot no era infalible el resultat. Per què? Perquè el poema s’escriu des de la persona, si l’experiència d’aquesta és pobra, si su capacidad para sentir la vida es escasa, su resultado no podrá ser demasiado interesante, deia ell. Afectivitat, imaginació, sensibilitat, conformen una raó poètica de dimensions ètiques segons Brines:

Pocas actividades del espíritu son más favorables que la poética para salvaguardar la individualidad del hombre, y creo que esta salvación es, en nuestros tiempos, una tarea de todo punto necesaria para la sanidad de la conciencia. Suena paradójico decir que una robusta moral colectiva solo será posible desde la formulación de una ética ganada por y para el individuo.

Els principis ètics propis es transmeten en l’escriptura? Té la persona que escriu una responsabilitat moral respecte al públic lector? És una discussió eterna d’ençà que la sacerdotessa Enheduanna fa 4.300 anys en la ciutat d’Ur va escriure els primers poemes dels quals tenim notícia. Forma i contingut s’acullen i s’influeixen mútuament, escriu Martha C. Nussbaum, però també ho defenen d’una forma o altra moltes persones del món de la filosofia i la literatura, com ara el mateix Brines: La manera en què veu la vida qui escriu es fa present en l’escrit, desde ese suelo firme (y) su capacidad para sentir la vida.

Francisco Brines era autèntic i tenia criteri, les dues coses. Contava sovint una anècdota respecte a un article que es va atrevir a publicar, corregint, amb elegància, això sí, al gran Pablo Neruda. Brines insinuava que Neruda quan va dir de Federico García Lorca «tu voz de naranjo enlutado», va evidenciar que no en sabia res de tarongers i que no havia vist un bancal de tarongers en la seua vida. Brines, criat a La Safor, defenia que la paraula «enlutado» ens fa pensar en el negre del dol, però un taronger negre és un taronger amb plena vitalitat, si estiguera morint-se, de «tristesa» per exemple, el seu color seria grogós fins a arribar a assecar-se del tot, a no ser que es «descorara» a temps. A més a més un taronger no té veu, a no ser el brunzir de les abelles quan està en flor.

…no es el naranjo precisamente especie vegetal que nos pueda hacer recordar un determinado silbido o susurro del aire en él: es un arbol que por el extremado vigor del tronco, y por el enmarañamiento y reciedumbre de las ramas, y también por la fuerza broncínea de las hojas, no origina sonido especial.

Ara bé, malgrat no saber Neruda res de tarongers, segons Brines podria acceptar-se la metàfora de Lorca com a poeta amb «voz de naranjo enlutado» si es té en compte que el taronger és un arbre de fulla perenne, bell, amb contrastos de colors entre la flor, el fruit i les fulles, i també de sabors i aromes:

Atribuir a la voz de Lorca juventud y perennidad, belleza plástica, fecundidad, sensualidad, individualización, sorpresa visual, intensidad, contraste, plenitud de vida, es concretar cualidades suyas [de Lorca] fundamentales.

És a dir, que al final Brines va fer bona la metàfora de Neruda i això de «enlutado», que pensava que no tenia massa sentit, ho va deixar com un toc de dramatisme per part de Neruda.

L’antidogmatisme de Brines el portava a mantenir un toc d’ironia i a certa irreverència sana, a l’honestedat i la humilitat, a abraçar cada instant com vé, sense considerar-se ni superior ni imprescindible: «Como si nada hubiera sucedido» és l’epitafi de Brines en la seua tomba. Aquestes qualitats feien de Francisco Brines una persona assequible, propera, senzilla i amb la que donava gust xerrar perquè mai pontificava si no que feia per escoltar, encara que al final estava prou sord i usava audífon i amplificador per a la seua fràgil veu. Fins al darrer moment va ser una persona autèntica, com genuïna és la seua paraula que queda escrita en cadascun dels seus poemes.

Cuando llegue el olvido, la memoria

rastreará esta dicha para nada.

Y acaso, si hay fortuna, algo recobre:

este cálido olor bajo la luna,

la primavera del naranjo blanco.

Ador, juny 2021

Si continuas utilizando este sitio aceptas el uso de cookies. más información

Los ajustes de cookies de esta web están configurados para "permitir cookies" y así ofrecerte la mejor experiencia de navegación posible. Si sigues utilizando esta web sin cambiar tus ajustes de cookies o haces clic en "Aceptar" estarás dando tu consentimiento a esto.

Cerrar